Títol: Alèrgia [lectura de “Instrucciones para llorar” de Julio Cortazar]
Any: 2011mida: 90 x 25 cm
Tècnica: instal·lació de 6 caixes (de 10x15x5cm) sobre prestatgeria de 90 x 25cm
Sobre la peça
Un remor (o melodia) conjunta que no ens diu massa res, acostar-se, escoltar i aleshores si, entendre.
Un sol audio que contingui un seguit de llengües diferentsSis llengües que creen una melodia conjunta (però que no deixen de ser-hi individualment).
Una contraposició: Per una banda; La creació d’un audio on es llegeixi un únic text en diferents idiomes (català, castellà, anglès, francès, alemanys i rus) amb la intenció de que molta més gent pugui entendre aquest text narrat . Per l’altra; aquesta mateixa instal·lació pel fet de estar projectada alhora faci que a simple vista el text sigui una remor on el contingut es perdi i aquest fet, el de que totes les veus es sentin alhora (igual de fortes, igual d’importants), crei la sensació de que no s’entén res. Agafant la llengua com a part identificativa d’un col·lectiu he intentat buscar una relació que deixés en evidència la necessitat de fer-te entendre, el neguit de voler que un veu (una llegua) sigui escoltada, respectada, entesa.
Sis capces de fusta (cadascuna amb una de les veus) és la posada en escena. Una de les coses que buscava per la peça era que, com a espectador, tu poguessis escoltar perfectament un dels textos sense que l’altre interfereixi amb el sol gest d’acostar-t’hi (o acostar-t’el). Per això la seva presència física és important: aquestes sis capses funcionen com a recipients ensordidors (oculten el so però alhora el fan ressonar més... el fan vibrar), aquests sons esmorteits pots escoltar-los a la perfecció si acostes la orella en una de les capes, i aquestes no et transmeten només el so sinó que també et conviden a imaginar certa presència (ja que la capsa parla com a objecte físic).
La intenció d’aquesta presentació també recau en l’interès de fer un espectador partícep. Ja que la obra funciona molt diferent si aquest s’hi acosta o només la mira per sobre. En el primer cas escolta (enten, compren,...), en el segon la obra passa a un segon pla, la remor gairebé és imperceptible i no ataca per a res l’espectador inactiu.
La instal·lació es planteja com a experiència inacavable, i a mode de loop el text es repeteix indefinidament per dir (o no dir) el mateix. I el seu interès recau, com acabo de comentar, en la relació que es pren com a espectador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada